Preludi
Castell de la Nou de Gaià.
Les cinc de la tarda d’una tarda clara, ventosa i freda.
Mentre ens esperàvem que hi fóssim tots, hem sortit a la balconada del castell i
ens hem deixat embadalir per les vistes del Baix Gaià que s’estenien davant nostre,
que és el mateix panorama que es veu des de La Pleta, nom de l’associació cultural
recentment constituïda al nostre poble, i que d’alguna manera ha exercit d’anfitriona
d’aquesta trobada. Potser per la meravella del paisatge, o potser per la gran quantitat
de cares noves que anaven arribant (ningú sabia d’on sortien), o potser perquè malgrat
la rasca que feia, al lluny s’albirava ja l’avançament imparable de la primavera, al cap
d’una estona hem entrat dins la sala amb un sentiment d’optimisme, i no n’hem sortit
fins dues hores més tard, una mica enfredorits, però amb aquesta sensació de trempera
una mica més inflada, i que la vida finalment és breu, i que és ara o mai que hem de fer
alguna cosa per la nostra terra. De tot el que s’ha dit i del que no s’ha dit (perquè no
hem sabut com dir-ho, o simplement perquè no calia dir-ho), n’hem extret aquesta mena
de declaració més aviat general i poc tècnica, acotada per una sèrie de punts que haurien
pogut ser catorze o vuit, però que al final han estat deu.

Primer,
testimoniar, atès el gran nombre gent que ens hem reunit avui, mescla de cares conegudes
i cares noves, així com el nivell de participació i de passió del debat, i sobretot les amples
rialles prèvies i posteriors, la bona salut del Fòrum de les Terres del Gaià.

Segon,
recordar que no obstant aquesta bona salut, en realitat no estem ni a les beceroles del
nostre gran objectiu d’aconseguir el reconeixement del Parc Natural de les Terres del Gaià.

Tercer,
reconèixer que allò que guia el Fòrum potser és un cert esperit romàntic, o idealista, i tot i
que està molt bé que sigui així, i a més és necessari, tenint en compte la dificultat dels reptes
que ens plantegem, convindria al mateix temps afegir-hi un plus de major pragmatisme.

Quart,
acordar que una de les primeres coses que s’hauria de fer per aplicar aquest pragmatisme,
seria la de buscar noves vies per escampar d’una manera pedagògica i entenedora els
plantejaments del Fòrum a tota la societat civil.
Fins que en tot aquest tinglado no s’impliquin pares i mares i fills, comercials i botiguers,
mestres i mestresses i pagesos, gent d’aquí i gent d’allà, el tren on ens hem enfilat,
no agafarà una velocitat real.

Cinquè,
establir que una via òptima, i fins ara poc explorada, per difondre entre la gent la necessitat
del Parc Natural, és la via de la cultura sobretot en la seva vessant més lúdica. Està bé fer
marxes reivindicatives, fòrums de tota mena, i si convé xerrades al col·legis, però atès que
som mediterranis i que amb un parell de glops de vi i un mos de coca de ceba el cap ens
rutlla amb més claredat, es tractaria també d’organitzar activitats més festives, o si més no,
d’aprofitar les tradicions ja arrelades a la comunitat, des de festes majors a llangonissades
populars, i a poc a poc anar creant consciència.

Sisè,
acordar que evidentment hi ha moltes altres més vies però que ara no cal dir per no
fer-ho massa llarg, i sobretot per no donar pistes aquells que defensin altres coses.

Setè,
convenir que malgrat totes aquestes possibilitats, vivim una època de profunds
individualismes, on tothom va a la seva i ningú mira per ningú; una època de desencant
i escepticisme davant del poder de les forces econòmiques de sempre.

Vuitè,
reconèixer, tanmateix, que paral.lelament a aquest desencís general hi ha una creixent
sensibilització ambiental deguda a l’agonia progressiva del planeta, o si no volem ser tan
dramàtics, al canvi climàtic, que juntament amb una certa crisi precisament d’algunes de
les forces econòmiques de sempre (millor no dir-ne el nom), ens haurien de fer veure que
estem davant d’una oportunitat única per canviar certes coses.

Novè,
assenyalar que allò que ens guia finalment no és només un tarannà purament ecologista,
ni molt menys il.luminat (denominació que fan servir alguns per escarnir-nos), sinó sobretot
un esperit humanista, en el sentit que allò que ens importa de debò, molt més que la
preservació d’un riu, un animaló o quatre plantes, és l’ésser humà, que és per la pervivència
i benestar d’aquest que ens ocupem d’aquells.

Desè,
remarcar, per últim, com deia Martí i Pol, que tot està per fer i tot és possible.